Puc renunciar a les meves vacances?
El dret a les vacances anuals retribuïdes té com a finalitat garantir el descans de la persona treballadora i protegir la seva salut i benestar. Per aquest motiu, la normativa laboral estableix, amb caràcter general, que les vacances no poden ser substituïdes per una compensació econòmica.
Així ho disposa l’article 38 de l’Estatut dels Treballadors, que reconeix un període mínim de 30 dies naturals de vacances anuals que no és susceptible de compensació econòmica. En el mateix sentit, l’article 7 de la Directiva 2003/88/CE estableix que les vacances anuals retribuïdes únicament poden ser substituïdes per una compensació econòmica quan la relació laboral s’hagi extingit i ja no sigui possible gaudir-ne.
Aquest principi també troba suport en el Conveni núm. 132 de l’Organització Internacional del Treball, l’article 12 del qual declara nuls els acords pels quals la persona treballadora renunciï a les vacances mínimes a canvi d’una compensació econòmica. Així mateix, l’article 3.5 de l’Estatut dels Treballadors impedeix la renúncia als drets reconeguts per normes de dret necessari o declarats indisponibles pel conveni col·lectiu.
La regulació legal
La regla general és que les vacances s’han de gaudir de manera efectiva i no poden ser substituïdes pel seu abonament en metàl·lic.
L’única excepció es produeix quan la relació laboral s’extingeix abans que la persona treballadora hagi pogut gaudir de les vacances meritades. En aquest cas, en no ser possible el seu gaudi, l’empresa haurà de compensar-les econòmicament en la liquidació final.
Fora d’aquest supòsit, qualsevol pacte pel qual la persona treballadora renunciï al període mínim de vacances a canvi d’una compensació econòmica serà nul.
No obstant això, aquesta prohibició es refereix al període mínim de vacances reconegut per la llei o, si escau, pel conveni col·lectiu. Quan la persona treballadora gaudeixi d’un nombre superior de dies de vacances per una millora voluntària o per una condició més beneficiosa, es podrà acordar un règim diferent respecte d’aquests dies addicionals, ja que no formen part del mínim indisponible garantit per la normativa laboral.
El criteri dels tribunals
La jurisprudència ha reiterat aquest criteri en nombroses ocasions.
Així, el Tribunal Suprem, en la Sentència 4144/2025, de 18 de setembre, recorda que les vacances s’han de gaudir obligatòriament com a temps de descans i que únicament poden ser compensades econòmicament quan l’extinció del contracte impedeixi el seu gaudi.
Per la seva banda, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en la Sentència 6741/2015, de 8 de juny de 2015, recorda que el gaudi de les vacances constitueix no només un dret, sinó també una obligació, de manera que és nul qualsevol acord pel qual la persona treballadora hi renunciï a canvi d’una compensació econòmica.
En el mateix sentit, el Tribunal Suprem, en la Sentència 369/2023, recorda que l’article 38 de l’Estatut dels Treballadors configura les vacances anuals retribuïdes com un dret no susceptible de compensació econòmica, criteri que també ha estat reiterat per diversos tribunals superiors de justícia.
En conseqüència, les vacances anuals retribuïdes constitueixen un dret indisponible, el gaudi del qual s’ha de fer efectiu durant la vigència de la relació laboral. Només quan el contracte s’extingeixi sense que s’hagin pogut gaudir les vacances meritades, o quan la persona treballadora gaudeixi de més dies dels fixats per la llei o pel conveni col·lectiu, serà procedent la seva compensació econòmica.
